JP Foto – "La fotografia és la cicatriu de la ferida que vam obrir en disparar sobre la realitat, trencant l'espai i el temps."

gen.

2026

Lightpainting: pintar amb llum, temps i imaginació

La fotografia de lightpainting —o pintura amb llum— és una de les disciplines més creatives i màgiques de la fotografia nocturna. Consisteix a utilitzar fonts de llum com a eina principal de dibuix o il·luminació durant una exposició llarga, permetent literalment “pintar” dins de la imatge. El resultat sol ser sorprenent: formes impossibles, traços de llum flotant en l’espai, escenes il·luminades selectivament i una atmosfera que desafia la percepció habitual del temps.

Aquest tipus de fotografia combina tècnica, planificació i molta experimentació. No hi ha dues fotografies de lightpainting iguals, i això la converteix en un camp ideal tant per a fotògrafs tècnics com per a persones amb una mirada artística més lliure.

El lightpainting es basa en una idea senzilla: fer una fotografia amb una exposició llarga mentre una o diverses fonts de llum es mouen dins de l’escena. Com que l’obturador roman obert durant diversos segons (o minuts), la càmera registra el recorregut de la llum com si fóra un pinzell sobre el sensor.

Hi ha dues grans aproximacions:

Dibuixar amb la llum: la font de llum es mou davant de la càmera creant traços, formes, símbols o figures abstractes.
Il·luminar amb la llum: la llum s’utilitza per il·luminar selectivament elements de l’escena (persones, edificis, paisatges), sense que la font siga visible.

En molts casos, ambdues tècniques es combinen en una mateixa fotografia.

Una de les grans virtuts del lightpainting és que no requereix un equipament excessivament car, però sí adequat i fiable. Qualsevol càmera que permeta control manual de l’exposició és vàlida: DSLR, mirrorless o fins i tot càmeres compactes avançades. És imprescindible poder controlar: Velocitat d’obturació, Diafragma, ISO, Enfocament manual

Element absolutament imprescindible. Com que treballarem amb exposicions llargues, la càmera ha d’estar completament estable. Un trípode sòlid evitarà vibracions i imatges mogudes. Per evitar tocar la càmera en el moment de disparar. També és molt útil el mode Bulb, que permet mantindre l’obturador obert el temps que vulguem.

Algunes opcions habituals per fotografiar son les fonts de llum com podríen ser llanternes LED (blanques o de colors), llanternes frontals, tires LED, barres de llum, fibres òptiques, llums químiques, pantalles de mòbil o tauleta. També es poden utilitzar filtres de colors, gels, papers translúcids o materials casolans per modificar la llum.

Si la persona que pinta amb la llum no vol aparéixer a la fotografia, és recomanable vestir-se de negre i moure’s constantment per l’escena.

Encara que no hi ha una configuració universal, aquests ajustos poden servir com a punt de partida:

ISO: baix (100–200) per evitar soroll
Diafragma: f/8 – f/11 per tindre bona profunditat de camp
Velocitat: entre 10 segons i diversos minuts, segons l’efecte desitjat
Enfocament: manual, enfocat prèviament amb llum
Balanç de blancs: manual o ajustat a llum artificial

A partir d’ací, tot és prova-error.

Encara que el lightpainting té molt d’improvisació, una mínima planificació ajuda molt: visualitzar el resultat final, pensar el recorregut de la llum, decidir quins elements s’il·luminaran, un xicotet esbós mental (o en paper) pot marcar la diferència.

La majoria de sessions es fan de nit o en llocs foscos. Cal tindre en compte: terreny irregular, vehicles o persones, normatives d’espais públics, seguretat personal. Sempre és millor anar acompanyat.

La llum residual (fanals, lluna, edificis) pot afectar molt la fotografia. A vegades és un problema, però altres pot ser un recurs creatiu interessant.

El lightpainting és un terreny obert a la imaginació. Algunes idees:

Dibuixar formes geomètriques o espirals
Escriure paraules o símbols
Crear ales, aurèoles o figures al voltant de persones
Il·luminar ruïnes, arbres o elements arquitectònics
Jugar amb reflexos en aigua o miralls
Simular foc, energia o moviment

La clau està a experimentar sense por a equivocar-se.

Quan incorporem persones, la dificultat augmenta, però també l’impacte visual. Algunes recomanacions:

Demanar que estiguen el més quietes possible
Il·luminar-les suaument
Utilitzar flaixos puntuals combinats amb llum contínua
Jugar amb siluetes i contrallum

Això permet crear retrats nocturns molt expressius.

La postproducció sol ser lleugera, ajustos de contrast i exposició, correcció de color, eliminació d’errors xicotetx

En alguns casos, es combinen diverses exposicions, però molts fotògrafs prefereixen obtenir el resultat final directament en càmera.

El lightpainting és una disciplina que ens obliga a pensar la fotografia com un procés actiu i performatiu. No sols capturem la llum: la creem, la movem i la controlem. És una manera d’explorar el temps, l’espai i la creativitat sense límits.

El lightpainting pot ser una font inesgotable de contingut, experiments i reflexions visuals. Només cal una càmera, una llum i ganes de jugar amb la foscor.

Picasso fent dibuixos a l’aire. Fotògraf: Gijon Mili.

des.

2025

Tècnica d’Exposure Stacking

Stephen Hamm

L’exposure stacking, també conegut com a exposure blending, consisteix a fer diverses fotos de la mateixa escena amb diferents nivells d’exposició (una més clara, una més fosca i una intermèdia) i després fusionar-les en una sola imatge mantenint detall a tot arreu. Bàsicament, en lloc de triar una única exposició “correcta”, en fas unes quantes i combines el millor de cadascuna. És un cosí molt pròxim de la fotografia HDR (High Dynamic Range), de la qual ja he parlat abans, però l’exposure stacking sol oferir un aspecte més natural perquè tu mateix ajuntes les exposicions, en lloc de deixar que ho faça automàticament la càmera o el programari.

Realment és molt senzill: fixes la càmera en un trípode i fas una sèrie de captures, totes 100% idèntiques excepte per l’exposició. Per exemple:

Una subexposada (per a les llums fortes, com el cel),
Una exposada correctament (per als mitjos tons),
Una sobreexposada (per a les ombres i detalls foscos).

Després, les combines en l’edició utilitzant màscares de capa en Photoshop (o Lightroom, Photomatix, Luminar, etc.). La imatge final fusiona totes les exposicions perquè res quede massa fosc ni massa brillant.

Per a fer això necessites:

Una càmera que permeta mode manual o exposure bracketing
Un trípode, perquè totes les fotos queden perfectament alineades
Programari d’edició que permeta capes o fusió HDR
Opcional però útil: un disparador remot o temporitzador, per evitar moure la càmera entre fotos.

Després hauríes de fer les fotos seguint aquestes indicacions:

Col·loca la càmera en un trípode → Tingues present que la composició no pot moure’s.
Usa mode manual → Bloca el diafragma i l’ISO, i només ajusta la velocitat d’obturació entre les preses.
Fes almenys tres exposicions → Una normal, una un o dos passos més fosca i una un o dos passos més clara. Pots fer-ne més si vols un control molt fi.
Mantín el focus bloquejat → No vols que la profunditat de camp canvie entre fotos.
Si la càmera té auto bracketing (AEB), activa’l: farà diverses exposicions d’una tirada sense haver de tocar res.

I per a finalitzar, cal fusionarles, segons el programari que utilitzes

En Photoshop (fusió manual):

Obri les fotos com a capes en un sol arxiu.
Afig màscares negres a les capes superiors.
Amb un pinzell blanc i suau, “pinta” les parts que vols recuperar de cada exposició (per exemple, un cel ben exposat d’una foto i detalls del primer pla d’una altra).
Ajusta l’opacitat i les vores fins que tinga un aspecte natural.

En Lightroom o altres programes:

Usa l’opció “HDR Merge”, però modera els ajustos per evitar l’aspecte HDR fals i massa dur.

Es molt útil per a fer fotos de:

Paisatges: El clàssic. Pots exposar per separat el cel, el terra i les ombres per obtenir detall complet.
Arquitectura: Permet mantindre detalls interiors sense cremar finestres o llums.
Fotografia nocturna: Combina fotos clares i fosques per equilibrar rastres de llum o estrelles amb zones més obscures.

des.

2025

Jürgen Schadeberg a la Llotgeta

Ja fa tres setmanes, vaig visitar l’exposició El llarg camí, dedicada a Jürgen Schadeberg, a la Fundació Mediterráneo, al centre fotogràfic de la Llotgeta, a la Plaça del Mercat de València. I encara ara, mentre escric açò, em costa desempallegar-me de la sensació d’haver estat davant d’un fotògraf que no només feia fotos, sinó que respirava amb la càmera, que la convertia en un pont directe cap a les veritats que molta gent preferia no vore.

Schadeberg (Alemanya/Sud-àfrica, 1931–2020) és un nom que, si t’agrada mínimament la fotografia documental, has sentit alguna vegada. Però una cosa és saber qui és i una altra és posar-te davant d’un seguit d’imatges que, sense alçar la veu, t’arrosseguen per dècades de lluita, cultura, resistència i dignitat en un país marcat per l’apartheid. Allí, a les sales de la Llotgeta, el seu relat visual s’obri com un llibre que no pots tancar fins que el tens ben endins.

La primera impressió al caminar per l’exposició és descobrir que Schadeberg tenia una mirada doble: ferma i tendra alhora. Els seus retrats de Nelson Mandela —especialment aquell on apareix davant de la finestra de la seua cel·la a Robben Island, presència humil i poderosa— tenen una serenitat difícil d’explicar. No hi ha grandiloqüència, no hi ha artifici, només un fotògraf i un home, i el silenci entre tots dos convertit en fotografia.

Però l’exposició no es queda en les icones. A El llarg camí emergeix un Sud-àfrica polièdric: músics de jazz, barris que bateguen entre l’alegria i la precarietat, manifestacions, mirades que et travessen encara que hagen passat dècades. La càmera de Schadeberg no criminalitza ni victimitza, sinó que acompanya. Té un punt d’honestedat que et fa pensar en allò que la fotografia pot arribar a ser quan no busca enlluernar, sinó comprendre.

He de dir que la Llotgeta és l’espai perfecte per a esta exposició. La sala té una llum justa, un punt d’intimitat que fa que et mous quasi en silenci, com si entrarares en casa d’algú que t’ha deixat el seu diari obert damunt la taula. I és precisament eixa atmosfera la que potencia la força d’un treball com este. No és una exposició per a passar de llarg. És una d’eixes que et demanen temps, atenció i un poc de tu mateix.

Mentre avançava, tenia la sensació que cada fotografia era una estació en un trajecte llarg, com diu el títol, però no cronològic. No és un recorregut lineal, sinó emocional. Hi ha imatges que et colpegen i d’altres que et posen un somriure melancòlic. I totes et recorden que, darrere de la història gran, sempre hi ha persones concretes, amb noms, amb alegries, amb dolor. I que la fotografia, si està feta amb respecte i consciència, pot tornar-los una veu.

Mirant l’obra de Schadeberg, no podia evitar pensar en com de fràgil és la memòria col·lectiva, i en com d’important és que existisquen persones que la reescriguen amb imatges perquè no ens confonguem massa ràpid. Ell va arribar a Sud-àfrica jove, quasi de rebot, però va entendre immediatament que la seua càmera era més que un ofici: era una responsabilitat.

I hui, en un món on les imatges passen davant dels nostres ulls a una velocitat absurda, retrobar-se amb un treball així és com posar els peus a terra. Schadeberg ens recorda que la fotografia documental no és només testimoni; també és consciència, empatía i, de vegades, resistència en estat pur.

Quan vaig eixir a la Plaça del Mercat, amb la llum d’hivern filtrant-se entre els edificis, em vaig adonar que estava caminant més a poc a poc. Que estava mirant la gent amb eixa curiositat suau que desperta la bona fotografia. No sé si això dura massa temps, però mentre ho tens, és bonic.

El llarg camí no és només una mirada al passat. És un avís amable però ferm: la història humana està feta de decisions quotidianes, de gestos, de mirades que algú ha sabut guardar perquè no s’esvaïsquen. I Schadeberg ho va fer amb una sensibilitat que encara hui ens sacseja.

Si tens ocasió, passa’t per la Llotgeta. No és sols una exposició: és un viatge. I d’eixos sempre val la pena fer-ne.

des.

2025

Cristina García Rodero a l’IVAM (València)

Un viatge íntim per la “Espanya Oculta”

Hi ha exposicions que, abans de veure-les, ja et fan tremolar el cor. A “Cristina García Rodero. España Oculta”, que ara mateix pots visitar al IVAM Centre Julio González de València, açò passa de veritat: no és només mirar fotografies, és com fer un viatge pel cor de la gent i de la nostra memòria col·lectiva.

Quan entres a la Galeria 5 del museu, sents l’energia —o potser l’ànima— d’un país ple de ritmes, tradicions, rituals, festes i silencis que, al llarg de quasi dues dècades, Cristina García Rodero ha sabut atrapar amb la seua càmera. I no és de casualitat: va començar aquest projecte tan personal l’any 1973 gràcies a una beca de la Fundación Juan March, que li va permetre comprar la seua primera càmera i posar-se en camí per tot Espanya.

La mostra reuneix prop de 157 imatges —des de processons religioses a romeries, des de carnavals a funerals, des de mirades ufanes a gestos quotidians plens de poesia— i ens parla d’una Espanya que no ix en els llibres d’història oficials però que, quan la veus així, sembla tot el paisatge del que som fets.

El que més em va impressionar d’aquest recull és com cadascuna de les fotografies té una força humana brutal. No són retrats freds ni imatges de postal: són moments de plenitud, emoció, intensitat i revelació personal. Rodero no es limita a posar-se davant de la gent: es barreja amb ells, camina entre la multitud, s’asseu a les places dels pobles, pregunta, conversa, espera. I això es nota en cada gest, en cada mirada capturada.

Una foto d’una dona amb el mocador negre al cap pot fer-te pensar en la teua iaia. Un xiquet jugant al costat d’un penó pot recordar-te aquelles vesprades d’estiu en què el temps s’aturava. I un home amb el vestit de diumenge pot fer-te somriure, perquè reconeixes la dignitat que tant se sol amagar darrere de l’estridència del dia a dia. Això és el que fa màgica l’obra de Rodero: ets tu qui completa la imatge amb la teua pròpia experiència.

També és fascinant pensar en com aquestes fotos, que es van fer als anys 70 i 80, han recuperat tant de sentit hui. A vegades, tendim a associar la modernitat amb moviments urbans, discos i concerts massius. Però, com ens mostra aquesta exposició, la modernitat també camina pels carrers de poble, tacant-se de fang en les processons i ballant al compàs dels tabals. És una modernitat lenta i visceral, però tan viva com qualsevol altra.

Per a mi, visitar aquesta exposició ha sigut com escoltar històries que no cal que ningú em conte, perquè ja em les diu cada imatge. Hi ha fotos que et xiuxiuegen, altres que et criden, i unes quantes que et miren fixament com si et preguntaren: I tu, què estaves fent en aquell moment de la teua vida? I açò, en un museu, no sempre passa.

Si tens ganes de moure’t per una Espanya feta de caràcters, costums, emocions i paisatges humans, aquesta exposició és una cita imprescindible. I encara que el temps passe i aquesta mostra desaparega del calendari regular de museus, les imatges de Cristina García Rodero queden en la retina com un record íntim que no se’n va.

ag.

2025

Nan Goldin: Bruta, dolorosa, incòmoda. Mestra.

Si hi ha una fotògrafa que m’ha fet replantejar-me què vol dir realment “documentar” la vida, eixa és Nan Goldin. Quan veus les seues fotos no tens la sensació d’estar davant d’un treball preparat, cuidat i pensat per agradar. Tot el contrari: són crues, immediates, com si estigueres mirant directament dins de la seua vida i la dels que l’envoltaven.

El seu projecte més conegut, The Ballad of Sexual Dependency, és pràcticament un diari visual. Drogues, sexe, amics, amors, dolor, tendresa… tot hi cap. A mi m’impressiona perquè no jutja, no maquilla res, no intenta fer “boniques” les coses que són dures. Simplement mostra, i això és el que li dona una autenticitat brutal.

He de dir que quan vaig veure per primera vegada algunes de les seues fotos em vaig sentir quasi incòmode, com si estiguera espiant moments massa íntims. Però després entens que eixa és la força de Goldin: trenca la distància entre la càmera i la vida. No hi ha cap “pose”, tot és tan real que et desarma.

Una altra cosa que admire molt d’ella és la seua coherència vital. No sols fotografia la marginalitat o el sofriment des de fora, sinó que parla de la seua pròpia experiència: la violència de gènere que va patir, la seua addicció a l’heroïna, la pèrdua d’amics per la sida… Tot això ho converteix en art, però sense perdre la connexió amb la realitat. És com si la seua obra fóra una confessió contínua.

En els últims anys també s’ha implicat molt en l’activisme, especialment contra la família Sackler, vinculada a la crisi dels opioides als Estats Units. I això em sembla admirable: una fotògrafa que no es conforma amb exposar la seua vida, sinó que també utilitza la seua veu i el seu prestigi per denunciar injustícies.

A mi personalment, Nan Goldin m’ha fet entendre que la fotografia no ha de ser sempre “bonica” ni “perfecta”. Pot ser bruta, dolorosa, fins i tot incòmoda. Però si és honesta, arriba molt més lluny que qualsevol imatge estèticament impecable. I en això, Goldin és una de les grans mestres del nostre temps.

ag.

2025

La nova càmera Hasselblad X2D II 100C

Hasselblad ha presentat oficialment la X2D II 100C, la seua nova càmera de format mitjà insígnia, i finalment incorpora algunes de les prestacions que els fotògrafs feia anys que esperaven. El gran titular és l’autofocus continu, una funció absent en totes les càmeres X des de la primera X1D en 2017.

El nou sistema combina la detecció de fase en el sensor amb un mòdul LiDAR integrat al frontal del cos, a més d’una làmpada d’assistència AF per ajudar en condicions de poca llum. A això s’hi afegix la detecció de subjectes impulsada per aprenentatge automàtic, de manera que la càmera pot seguir persones, animals i vehicles amb més fiabilitat.

Hasselblad també ha introduït algunes millores molt necessàries al cos. Per primera vegada hi ha un joystick adequat per moure punts AF o navegar pels menús, acompanyat per un nou botó personalitzable que eleva el total a huit. La pantalla OLED posterior també s’ha actualitzat: ara és més brillant amb 1.400 nits, admet HDR i cobreix l’espai de color P3. El visor electrònic (EVF) continua sent gran i nítid, però ara també pot mostrar previsualitzacions HDR. Físicament, la X2D II es presenta amb un nou acabat gris mat, una textura de subjecció redissenyada i és aproximadament un 7,5% més lleugera que l’original.

A l’interior, la càmera continua utilitzant un sensor BSI CMOS de 100 megapíxels, però Hasselblad assegura que s’ha millorat amb una major profunditat de color (16 bits) i un augment en el rang dinàmic fins als 15,3 stops. L’ISO base ara comença en 50. La gran novetat, no obstant això, és un flux complet HDR de principi a fi: la càmera pot generar fitxers HDR JPEG i HEIF directament, mentre que el processament HDR en RAW funciona tant en el programari Phocus de Hasselblad com en Lightroom. Per fer més pràctics els dispars a pols, s’ha reforçat l’estabilització: l’IBIS de cinc eixos ara promet fins a 10 stops de correcció. La X2D II 100C està disponible per 7.399 dòlars (7.200 €).

Pots veure tots els detalls a la web de Hasselblad.

ag.

2025

Man Ray: Surrealisme i avantguarda

Man Ray va obrir el camí perquè la fotografia fos un instrument d’expressió poètica, surrealista i lliure. La seua obra continua sent font d’inspiració per a tot fotògraf que busque convertir l’aparell fotogràfic en una màquina de somnis. La seua capacitat per articular poesia visual amb tècnica experimentativa va marcar un abans i un després en la meua manera de mirar i crear amb la càmera. Un xicotet aparell en la meua mà.

Nascut en 1890 Man Ray va ser l’únic americà que va exercir un paper rellevant tant en el moviment Dada com en el Surrealisme brighthub.com+8Encyclopedia Britannica+8Vogue+8. A partir de 1921 es traslladà a París, on va fer-se un lloc a l’avantguarda artística envoltat de pintors, escriptors i intèrprets com Duchamp, Picasso o Dalí Man RayMy Modern Met.

En casar art i tècnica, va elevar la fotografia des de la mera reproducció a un mitjà creatiu capaç d’expressar visons de somni i inconscient Encyclopedia Britannicabrighthub.com.

Innovacions tècniques i estils emblemàtics

Rayographs (fotograms sense càmera)

Va descobrir accidentalment aquesta tècnica el 1922: col·locar objectes sobre paper fotosensible i exposar-los a la llum per crear imatges abstractes majoritàriament etèries. Els va batejar com a rayographs, un joc de paraules amb el seu nom. Mentrestant feia experiments amb Lee Miller el 1929, inventant el procés de solarització: exposar parcialment a la llum durant el revelat per invertir tonalitats i generar un halo irreal. Això va conferir als seus retrats i composicions un caràcter oníric i espectral. Una de les més famoses: el cos nu de Kiki de Montparnasse amb f-holes pintades a l’esquena, transformant el tors en un violí. Aquesta imatge juga amb la tradició clàssica i l’abstracció moderna, encarnant l’esperit surrealista. També Noire et Blanche (1926) Retrat de Kiki, rostre blanc i seré, amb una màscara africana negra. Dues imatges en paral·lel que simbolitzen contrast visual i cultura entrellaçada. Publicada primer a Vogue París, és considerada una de les seves peces fundacionals en el surrealisme fotogràfic .

Com va influir?

Va redefinir la fotografia de moda i retrat convertint-la en una expressió artística propiament dita, influenciant generacions de fotògrafs de gran prestigi com Sarah Moon o Guy Bourdin i també Lee Miller, la seva aprenenta i musa, va col·laborar amb ell en tècniques com la solarització. La influència mútua i la seva pròpia veu artística posterior són avui reconegudes amb força. Les seves obres —Le Violon, Noire et Blanche, Glass Tears— han batut rècords en subhastes i són objecte d’estudi i admiració internacional.

A mi, personalment m’agrada eixa visió surrealista. Amb Man Ray, la càmera es converteix en una porta cap a mons impossibles, superposant realitat i somni. Fa una experimentació valenta anb tècniques com rayographs o solarització m’han ensenyat que l’imaginari visual no té límits. I es evident que té una i imaginació palbable per que va convertir objectes quotidians en símbols visuals que remouen el subconscient.

ag.

2025

Novetats d’Adobe Photoshop – Una mirada més detallada

Adobe ha llançat aquesta setmana un conjunt d’actualitzacions per a Photoshop, i una de les incorporacions més destacades és una nova funció impulsada per la intel·ligència artificial anomenada Generative Upscale. Basada en el sistema Firefly d’Adobe, aquesta eina està dissenyada per ajudar a augmentar la resolució de les imatges (fins a vuit megapíxels més) tot mantenint-ne la nitidesa i la claredat. Està pensada per a fotògrafs, dissenyadors i qualsevol persona que treballe amb imatges antigues o de baixa resolució i vulga reutilitzar-les per a impressió o ús digital.

Aquesta nova funció permet escalar imatges 2x, 3x o 4x. Funciona analitzant les dades dels píxels i remostrejant-les de manera intel·ligent, creant versions més netes i detallades del fitxer original.

Adobe diu que Generative Upscale ha sigut una de les eines més sol·licitades pels usuaris de Photoshop, i ara ja està disponible en versió beta tant per a l’escriptori com per a la versió web de Photoshop. La pots trobar a Imatge > Generative Upscale, on pots triar un factor d’escala i generar una nova versió en alta resolució en un document separat. Actualment hi ha un límit de sortida de 4.096 píxels d’amplària o alçària, així que Photoshop t’avisarà si l’escalat supera eixa mida.

Juntament amb Generative Upscale, Adobe també ha millorat l’eina Eliminar en la versió pública habitual de Photoshop. Ara funciona amb l’últim model d’imatges Firefly i promet una major precisió a l’hora d’esborrar elements no desitjats, ja siguen cables elèctrics, imperfeccions o detalls del fons que distreuen. Adobe assegura que la versió millorada integra les edicions de manera més natural i genera menys artefactes visibles.

Una altra nova funció en fase beta, anomenada Harmonize, es basa en la tecnologia presentada per primera vegada a l’Adobe MAX 2024. Aquesta eina ajuda a integrar nous elements en imatges existents ajustant automàticament la il·luminació, el color, les ombres i el to general, de manera que els objectes afegits no semblen enganxats. Està dissenyada per agilitzar el procés de composició i reduir la necessitat de retocs manuals més endavant.

Tant Generative Upscale com Harmonize ja estan disponibles a l’aplicació d’escriptori de Photoshop (Beta) i a Photoshop en línia. Qualsevol persona amb una subscripció a Creative Cloud les pot provar.

ag.

2025

La primera càmera 360 de DJI

DJI ha entrat en l’espai de les càmeres de 360 graus amb l’Osmo 360, i clarament apunten alt, especialment pel que fa a la qualitat fotogràfica. La càmera compta amb un gran sensor CMOS de tipus 1/1.1 polzades i pot capturar fotos panoràmiques de 120 megapíxels o imatges estàtiques de 30,7 MP amb una sola lent. Això la situa molt per davant de competidors com la Insta360 X5, que arriba a un màxim de 72 MP en mode panoràmic.

DJI assegura que l’Osmo 360 és la primera càmera 360 que pot gravar vídeo en 8K a 50 fps i enregistrar en 8K/30 durant fins a 100 minuts seguits, cosa que impressiona, però és realment el disseny del sensor el que destaca. La càmera utilitza un sensor HDR quadrat amb píxels de 2,4 μm, cosa que suposa menys àrea de sensor desaprofitada en la captura 360 i un millor rendiment en condicions de poca llum. DJI afirma que el sensor ofereix 13,5 passos de rang dinàmic i una nitidesa millorada, cosa que, si és certa, podria convertir-la en una de les eines de fotografia 360 tot-en-u més potents del mercat.

Per descomptat, també inclou un conjunt complet de funcions per a vídeo i vlogging, com ara control per gestos, pal de selfie invisible, càmera lenta en 4K/120 i fins i tot gravació en 5K/60 en mode d’acció en primera persona amb una sola lent. És resistent a l’aigua fins a 10 metres, amb certificació IP68, i pesa 183 g. Però per als fotògrafs, la pregunta clau és si els avantatges del sensor i del processament d’imatge de DJI es tradueixen realment en una millor qualitat fotogràfica en el món real. Ho sabrem quan arriben les primeres ressenyes a internet.

Més informació a la web de DJI: https://www.dji.com/es/360

jul.

2025

FOTO ANÀLISI: Morgan Oliver-Allen

Vaig a fer un nou experiment, L’anàlisi fotogràfica, on analitzaré una foto i parlaré sobre la composició, la il·luminació, els aspectes positius, els negatius, etc., perquè pugues aprendre (o no… no ho sé) i millorar la teua pròpia fotografia a partir d’això 😉 La foto d’aquesta setmana és de: Morgan Oliver-Allen. El pots trobar a Instagram com: @moliverallen

Composició i enquadrament

El que funciona bé:

El moment és perfecte. El xiquet a mitjan puntada, amb el peu alçat i la pilota en l’aire, és just el tipus de moment espontani (càndid) que esperes capturar quan fas fotografia de carrer.

També hi ha una bona sensació de profunditat. Els xiquets/persones en primer pla, el cotxe al mig i el fons. Tot plegat dona a la foto una sensació d’estratificació, gairebé en 3D. A més, amb la pols o calitja en l’aire, el xiquet del primer pla destaca molt més.

La llum que entra pel carreró juga un paper clau en la composició. Et guia directament pel fotograma fins a l’acció. És gairebé com un focus d’il·luminació.

El que es podria millorar:

El costat esquerre del fotograma resulta un poc massa carregat visualment (hi ha una persona asseguda, un cotxe, el sol entra per eixe costat…), i això desequilibra un poc la composició. El costat dret no té el mateix pes visual.

Un enquadrament lleugerament més baix hauria sigut interessant, per donar més espai a les ombres llargues. Conten molt visualment, però només veiem la meitat superior.

Una petita pega és el fanalet tallat a mitjan part superior dreta. No aporta res i, una vegada el veus, et distreu. En canvi, els llençols penjats des de dalt sí que afegeixen narrativa i són un bon detall.

Llum i atmosfera

El que funciona bé:

La contrallum és preciosa i és el que fa que la imatge funcione (també aporta gran part de la càrrega emocional de la foto).

La pols aixecada pels xiquets captura molt bé la llum i afegeix una capa extra de profunditat i textura.

Les ombres llargues també són molt boniques. S’estenen per tot el carrer i t’arrosseguen dins del moment, gairebé com si foren línies de fuga.

El que es podria millorar:

És una imatge molt retroil·luminada, potser massa. Les siluetes estan molt bé, però es perd tot el detall de les cares i la roba, i això lleva una mica de la sensació personal (imagina que es pogueren veure els somriures o les expressions dels xiquets).

El flare del sol al centre superior és molt intens. L’efecte és bonic, però crema la part central. Potser desplaçant-se un poc de costat o tapant part del sol s’hauria pogut reduir. AIXÒ SÍ, tot i això, el resplendor daurat tan potent realment aporta alguna cosa especial a la foto.

Emoció i narrativa

El que funciona bé:

La foto transmet vida. Es nota que els xiquets estan completament immersos en el moment, i eixa energia travessa la imatge. No sembla gens preparada ni posada, és crua, vida real cubana al carrer.

És una escena molt identificable. No importa d’on sigues, xiquets jugant a futbol al carrer és una d’eixes coses que tothom entén. El futbol, en general, és una de les poques coses que realment connecta i traspassa fronteres arreu del món.

També té un toc lleugerament nostàlgic. Perfectament podria haver estat feta fa vint anys i tindria la mateixa sensació. L’atemporalitat en la fotografia sempre és un gran valor (en la meua opinió).

El que es podria millorar:

Dit això, com ja s’ha comentat abans, la imatge és un poc anònima. Tots els xiquets estan principalment en ombra i no podem veure cap expressió facial.

Alguns gestos no s’entenen del tot. El xiquet de la dreta (just al costat del protagonista), per exemple, no queda clar què està fent ni on està mirant, i et fa dubtar.

Color i to

El que funciona bé:

La calidesa de l’hora daurada sosté tota la foto; dona a tot un aspecte suau i resplendent. La llum realment fa tota la faena.

L’edició de color general està ben aconseguida i no sembla sobreprocessada.

El que es podria millorar:

Els tons més freds del costat dret pareixen una mica desconnectats de la calidesa del centre. Un lleuger ajust de balanç de color podria ajudar a unificar-ho tot un poc més (però sense exagerar, perquè els tons freds dels edificis contrasten bé amb els càlids).

Per a algunes persones, el to groc/taronja tan intens pot resultar excessiu, així que potser rebaixar-lo entre un 5 i un 10% seria una bona idea.

Algunes zones d’ombra resulten un poc apagades o fangoses; afegir un poc de crominància en els negres ajudaria a donar-los més vida.

Innovacions tècniques i estils emblemàtics

Rayographs (fotograms sense càmera)

Com va influir?

Cercar en JP Foto